Rss

les colònies

Què és una colònia

 

Es considera colònia qualsevol lloc on es reuneixen gats, com un parc, un jardí, un pati, un carrer poc transitat, polígons industrials, etc.

Mantenir la colònia sana, estable i controlada precisa d’un treball diari continu i, es clar, l’aplicació del ‘CER’ (captura, esterilització i retorn de l’animal a la colònia)

coloniamontse_2

 

Una colònia requereix una atenció constant per part d’un grup de persones que s’ocupen de la seva alimentació, cures veterinàries i vigilancia de l’entorn. Això suposa un bon esforç, si, però també comporta una gran compensació : guanyar-se la confiança dels gats i la satisfacció de veure’ls sans i feliços.

Treballem amb administracions i veïns, tant partidaris com detractors de la presència de gats, assesorant a les persones que els hi posen menjar i que treballen directament a les colònies.

 

hem sortit als mitjans!!  🙂

logiterrassa    tv3    diariterrassa


 

De tant en tant, podem fer millores en algunes colònies per millorar i acondicionar la colònia perquè els gats millorin la seva qualitat de vida. Ara, d’acord amb l’ajuntament, i amb l’ajut d’un grapat de voluntaris, hem pogut instal·lar una caseta en una de les colònies menys adaptades per els gats. Podeu veure el resultat en aquestes imatges :

La colònia ha quedat força mes comfortable pels gats

El mateix ha passat en una altre de les colònies, aquesta força nombrosa :


Per en Tom

tom
Per sempre en els nostres cors TOM.
Eres un gat difícil d’adaptar als humans i als altres gats. No vas superar mai l’abandonament.
Totes les cuidadores que varem estar en contacte amb tu t’estimavem  i ens preocupaves.
Hem fet tot el que hem pogut, també la clínica veterinària on hi vas ingressar, ja massa tard…  tu ja havies decidit creuar l’arc de Sant Martí
Descansa en Pau, petitó.


Homenatge a la Griseta

En homenatge a la Griseta i a totes les Grisetas de les colònias gestionades per Progat Terrassa i a totes les persones voluntàries que els dediquen el seu temps i estimació cada dia.

No sé amb certesa on vaig néixer. Podria ser al solar on he viscut des de fa tant temps. O potser no. La major part de la meva vida he estat el que la gent diu una gata de carrer. He tingut una vida dura, de vegades més i d’altres menys, però mai fàcil, acompanyada dels altres gats de la meva colònia. Un dia van aparèixer unes persones que no ens cridaven, ni ens perseguien. Ens posaven menjar i aigua. Van instal·lar unes casetes perquè ens refugiéssim de la pluja i mantes quan va arribar el fred. I a poc a poc em vaig acostumar a la presencia d’aquestes voluntàries. I el millor de tot va ser que mai més vaig ser «tu» o «aquest gat», vaig ser la Griseta, no una gata anònima . Tenia un nom i algú m’estimava.

 I em vaig adonar que m’agradava la seva companyia. Sortia a rebre-les quan arribaven i les seguia mentre elles anaven fent.

Un matí una voluntària em va trovar a la meva caseta. Estava molt malalta i em va portar al veterinari. Allà van dir el que jo ja sabia, que no es podía fer res per curar-me, només ajudar-me perque no morís sola i patint. La voluntària va haver de pendre una difícil decisió, que em portessin al meu últim son. No vaig tenir fred ni por perque altres gats que em van precedir en quest camí em guiaven i jo no estaba sola.

Soc la Griseta, tinc un nom i no vaig morir anònima i oblidada al carrer. Vaig ser estimada.

Quan vegis un gat sol al carrer recorda la meva historia. Tu pots canviar la seva vida i, qui sap, potser ell canviarà la teva.

Griseta   ??? –  3 de novembre de 2016

griseta


La Kity en ha deixat

Tot i que  els gats de carrer prefereixen guardar les distàncies amb els humans, de vegades n’hi ha que els agrada acostar-se i acompanyar al voluntari mentre neteja o posa el menjar a la colònia. La Kity era una d’aquestes. Et venia a buscar quan arribaves i t’acompanyava tota l’estona, agraia la teva companyia i mostrava confiança i, a la seva manera, carinyo cap els voluntaris.

Va viure molts anys i des que es va instal·lar a la seva colònia, la seva vida ja no va ser tant dura. Tenia menjar i aixopluc, i companys amb els que gaudia i convivia, i també, es clar les carantonyes dels voluntaris. I han estat els voluntaris els que  han fet possible que la seva vida tingués un final digne quan la seva malaltia se l’estava emportant lentament.

T’anyorarem i et recordarem, petita Kity.